La tragèdia apel.lava als llocs comuns de la cultura grega per produïr sensacions compartides,
alimentava la por al destí imposat per les indiscutibles figures dels déus,
avui són pocs els que no la veuen com una eina de dominació a la que la pleb s’hi abocava amb delit…

Herois pocs i als cementiris, recordava constantment…

La teocràcia hel.lènica ha donat pas a la teocràcia de mercat,
les representacions cinematogràfiques ja no castiguen el protagonista amb la mort i la ignominia,
avui els herois sempre guanyen i HOM ens convida a fer el mateix a l’espectacle de la nostra vida.

Però la catarsi en aquest cas vé donada per la frustració,
la frustració que ens provoca el voler ser com l’heroi de la pel.lícula,
la depressió constant que es deriva de la impossibilitat d’assolir els mèrits que ens imposem….

“La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba,
tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem.
Som els fills maleïts de la història,
desarraigats i sense objectius…

No hem patit una gran guerra,
ni una depressió.
La nostra és una guerra espiritual,
la nostra gran depressió és la nostra vida…

Varem créixer amb la televisió que ens va fer creure que algun dia seriem milionaris,
déus del cinema o estrelles del rock,
però no ho serem i poc a poc ens n’estem adonant i estem molt i molt cabrejats…”

Tyler Durden