A la fàbrica de progrés infinit en que HOM ha convertit les nostres vides s’hi treballa de mala gana…
S’hi treballa de mala gana, s’hi ensenya de mala gana, s’hi estima de mala gana i s’hi viu de mala gana.

El futur que HOM ens ha assignat a cadascuna ens vol matar d’avorriment.

No podem valorar allò que construim sense més intenció que progressar cap a ningú sap on.

L’avorriment ens violenta i la nostra és una violència cega,
destruim allò que hem edificat sense saber ben bé perquè.

Totes tenim dins nostre aquell pare de família que un dia agafa la seva escopeta de caça i rebenta el cap de la seva dona i les seves filles sense motiu,
el que més ens horroritza d’aquests titulars és el fet de saber que podriem ser nosaltres les protagonistes de la notícia,
som botxins en potència, deïtats destructores…

…Però és precissament en aquest punt on adquirim consciència de la nostra força…