Una proposta política de part de les encausades de Tarnac:

“La gran primavera dels pobles àrabs”; “revolució en marxa”; “transició democràtica”, “fi de les dictadures”. Ja s’han encès les grans maquinàries de discursos. Ja s’han posat a treballar a temps complert amb l’objectiu de presentar l’enderrocament dels règims pro-occidentals del Magreb com a noves victòries d’Occident i com una inesperada imposició dels seus valors.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

…Trobem-nos, totes aquelles persones que, en algun moment de les nostres vides, hem pres consciència de la nostra força en el grup.

Coneixem-nos per desarmar-nos, per deixar de ser jo contra tu i esdevenir nosaltres.

Toquem-nos, acariciem-nos, besem-nos, follem.

Que casa meva sigui nostra, que el Casal, l’Ateneu o el Centre sigui de totes. Compteu amb mi, compta amb nosaltres: perquè tu ets nosaltres.

Les que sabem què implica viure en comunitat, i ja no podem tornar a la normalitat imposada com si res, ja fa temps que ens hem independitzat: i defensarem la nostra independència fins on calgui…

Sectes i sectàries del món, unim-nos!

Recompte general:
Som les que som, no necessitem més.
La nostra millor arma? La invisibilitat.

Ens camuflem a la massa, ens amaguem entre la multitud, aprofitem les grans movilitzacions per fer de les nostres i teixir noves complicitats.

Invisibles, enlloc i a l’hora a tot arreu.

HOM ens voldria juntes, identificables i amuntegades en identitats que ens són dianes.

Tenim clar qui som, és una cosa que decidim dia a dia i entre totes, però també sabem que si poden anomenar-nos estem perdudes…

Invisibles, hem triat prescindir de noms, etiquetes i adjectius.

Dissimuladament, hem trencat files per barrejar-nos en un entorn hostil

Estem preparades…

A la fàbrica de progrés infinit en que HOM ha convertit les nostres vides s’hi treballa de mala gana…
S’hi treballa de mala gana, s’hi ensenya de mala gana, s’hi estima de mala gana i s’hi viu de mala gana.

El futur que HOM ens ha assignat a cadascuna ens vol matar d’avorriment.

No podem valorar allò que construim sense més intenció que progressar cap a ningú sap on.

L’avorriment ens violenta i la nostra és una violència cega,
destruim allò que hem edificat sense saber ben bé perquè.

Totes tenim dins nostre aquell pare de família que un dia agafa la seva escopeta de caça i rebenta el cap de la seva dona i les seves filles sense motiu,
el que més ens horroritza d’aquests titulars és el fet de saber que podriem ser nosaltres les protagonistes de la notícia,
som botxins en potència, deïtats destructores…

Però és precissament en aquest punt on adquirim consciència de la nostra força

Spiral Tribe Tribute, Illegal Party, Peace, Love, Unity, Respect

Hora llarga de conducció.
Arribes a una antiga fàbrica abandonada…

Des de fora veus centenars d’ulls en una mateixa direcció.
HOM els confon en una massa informe de gent que dansa al voltant d’un amplificador,
un dels tótems dels nostres temps…

Et cobrem 5 euros d’entrada, que si les discoteques es forren, perquè no nosaltres?

Ovació silenciosa,
raó inqüestionable,
fi de la discussió…

Un cop dins prens part en un ball ritual, repetit periòdicament, que busca desesperadament una cura al mal que ens assetja des que tenim consciència de nosaltres mateixes.

Firestarter – Prodigy

Cossos que es contorsionen al ritme de melodies electrificades,
preocupacions convingudes que es dissipen pel rugit de la música que t’hipnotitza.

Mirades perdudes buscant el no-res que les encercla,
dents apretades,
somriures que es trenquen per l’àcid que circula, t’anula i anula qualsevol empatia conscient subministrante una falsa sensació de formar part d’alguna cosa,
mandíbules desencaixades que dansen en un vaivé musicat,
mirades perdudes inconscients del no-res que les oprimeix,

mires al teu voltant…

…T’envaeix una inquietud ancestral, una por mil.lenària, un terror centenari…

L’última persona,
sola enmig d’un mar d’indiferència, galvanitzada per estímuls prefabricats que regulen la teva forma de vida, reanimada per les expectatives convingudes entre les que, com tu, esteu compromeses en el bon funcionament de la maquinària.

Sola. Envoltada de solitud, extenent l’individualisme.

Benvinguda.

És el punt de partida

La tragèdia apel.lava als llocs comuns de la cultura grega per produïr sensacions compartides,
alimentava la por al destí imposat per les indiscutibles figures dels déus,
avui són pocs els que no la veuen com una eina de dominació a la que la pleb s’hi abocava amb delit…

Herois pocs i als cementiris, recordava constantment…

La teocràcia hel.lènica ha donat pas a la teocràcia de mercat,
les representacions cinematogràfiques ja no castiguen el protagonista amb la mort i la ignominia,
avui els herois sempre guanyen i HOM ens convida a fer el mateix a l’espectacle de la nostra vida.

Però la catarsi en aquest cas vé donada per la frustració,
la frustració que ens provoca el voler ser com l’heroi de la pel.lícula,
la depressió constant que es deriva de la impossibilitat d’assolir els mèrits que ens imposem….

La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba,
tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem.
Som els fills maleïts de la història,
desarraigats i sense objectius…

No hem patit una gran guerra,
ni una depressió.
La nostra és una guerra espiritual,
la nostra gran depressió és la nostra vida…

Varem créixer amb la televisió que ens va fer creure que algun dia seriem milionaris,
déus del cinema o estrelles del rock,
però no ho serem i poc a poc ens n’estem adonant i estem molt i molt cabrejats
…”

Tyler Durden